Des d’una mirada local, i molt pegada a terra, el que està passant amb la vivenda i el despoblament rural ja no és una discussió teòrica: és una realitat que es pot tocar. Pobles com Fageca són l’exemple clar de com una combinació de burocràcia lenta, falta de projecte i decisions polítiques desconnectades del territori poden acabar ofegant qualsevol intent de fixar població.
Quan ja no queda on viure
Durant els últims anys, Fageca ha viscut una situació que, paradoxalment, demostrava que el món rural encara té recorregut: tota la vivenda que estava mínimament en condicions s’ha venut, i les poques cases que reunien garanties per viure-hi s’han destinat a lloguer de llarga durada. Açò no és especulació ni moda: ha possibilitat que persones i famílies s’establirxquen al poble, que arrelen i que aporten vida. Es tracta, en la pràctica, d’una política de fixació de població feta des de baix, sense grans titulars.
Però hui el panorama és radicalment diferent: ja no queda oferta real de vivenda. Qui vol quedar-se, o vindre, senzillament no té on viure. I això no és un detall menor: és el principal coll de botella del desenvolupament rural. Pots parlar de teletreball, de qualitat de vida o de revitalització econòmica, però sense sostre no hi ha projecte possible.
A aquesta realitat se suma una altra trava igual de greu: la paràlisi administrativa. Sense instruments urbanístics àgils ni respostes clares, la possibilitat de generar nova vivenda es dilata en el temps fins a convertir-se en una promesa buida. El resultat és conegut: oportunitats perdudes, gent que marxa i pobles que veuen com el futur sempre arriba… però mai acaba d’entrar per la porta.
El xoc amb el model que es veu a la ciutat
I mentre els pobles lluiten per crear vivenda per a viure, la ciutadania observa amb incredulitat les notícies sobre adjudicacions de vivenda protegida a la ciutat d’Alacant, vinculades a càrrecs o entorns pròxims al Partit Popular. Més enllà de les responsabilitats concretes, que corresponen als mecanismes legals i de control, el que genera este escenari és un xoc frontal en la percepció social, una demostració de la vertadera política en vivienda del PP…
La gent del món rural veu com, mentre ells no poden ni oferir una casa a qui vol quedar-se a viure, el debat públic gira al voltant d’un model de vivenda que sembla allunyat de la seua funció social. I és ací on apareix la ferida més profunda: la sensació que la vivenda, en lloc de ser una eina per garantir drets i cohesió territorial, es converteix en un espai de privilegis i desequilibris.
No és només gestió: és sensibilitat i projecte
El despoblament no es combat amb discursos solemnes ni amb estratègies que queden bé en paper (per cert, en quasi 3 anys de govern popular, ni estrategia tenen…). Es combat amb decisions concretes: facilitant nova vivenda, reduint terminis administratius, prioritzant els municipis en risc i entenent que cada casa que es rehabilita o es construeix és una porta oberta a futur.
Quan això no passa, el missatge implícit és devastador: que el món rural pot esperar. I el problema és que els pobles no viuen d’esperes infinites. Viuen de gent, de famílies, de projectes vitals que necessiten una base tan elemental com una casa.
El contrast entre la manca absoluta d’oferta en municipis com Fageca i el soroll polític al voltant de la vivenda protegida no és només una coincidència mediàtica: és el reflex d’un model que no està alineat amb les necessitats reals del territori. I això evidencia una combinació preocupant de falta de sensibilitat, de voluntat i, sobretot, de capacitat per treballar amb una visió integral contra el despoblament.
Perquè al final la pregunta és molt senzilla: si no som capaços de garantir vivenda a qui vol viure als pobles, especialment a qui menys recursos té o als que tenen projecte de vida i econòmic, de què serveixen les grans estratègies? Sense cases no hi ha arrelament. Sense arrelament no hi ha poble. I sense poble, qualsevol política contra el despoblament és només retòrica amb bones intencions… però amb les portes tancades.
Ismael Vidal, alcalde de Fageca y diputado provincial
