No sé si seguiu amb interès la política local. No us culpe. Però a les darreres setmanes hi ha hagut cert enrenou. Els pressupostos fallits i l’etern debat sobre la Canal han posat de manifest dos coses. En primer lloc, Toni Francés ha perdut la confiança del plenari. La majoria de regidores i regidors no comparteixen el seu projecte. I, en segon lloc, no hi ha a l’Ajuntament alternativa entre l’oposició. Ni vot de confiança ni moció de censura.
El bloqueig s’esquiva amb una argúcia legal favorable a Francès. Però això no resol, ni de lluny, el fons de la qüestió. El projecte del govern municipal està esgotat. De fet, és encara més greu: en realitat, el projecte mai no ha existit. El govern sí, i per això cobren tots els mesos religiosament. El darrer any de legislatura ens espera una llarga angúnia fins a la inanició. I si ningú no posa remei, l’avantsala d’un govern de coalició entre reaccionaris i neofeixistes.
Probablement, per això, Francès s’ha encomanat al sant patró, besant les seves restes inanimades, com a última i desesperada estratègia esotèrica. O potser siga per la religiositat salarial. A la vorera dreta del riu, espera l’oposició, fumant, que passe el cadàver polític de l’adversari. Sense cap aportació, més enllà que fer-se selfis en processons o a la vora d’un toll un dia de pluja. La política local seria una comèdia, si no fos perquè ens va el futur. Una patètica tragicomèdia en color sèpia i olor a encens del botafumeiro.
Revertir la situació no serà senzill, però si esperem les eleccions serà senzillament inviable. Cal actuar. Buscar una nova majoria des de l’esquerra, amb un nou programa i nous lideratges. És el moment de seure i retrobar-nos. Per identificar les mancances i dissenyar estratègies per afrontar-les. Des d’aquest cantó del tauler en plantegem, per començar, tres.
En primer lloc, la crisi de l’habitatge. Que s’ha de resoldre des de la intervenció decidida de l’administració. Una política pública de construcció i, especialment, de rehabilitació. Per tal d’intervindre en el mercat, fent-li la competència a l’especulació. Acompanyada de mesures fiscals i d’un acompanyament en el lloguer, per regular preus i donar seguretat a inquilins i petits propietaris. Amb el Centre Històric com a objectiu prioritari, abandonat des de fa dècades.
Per continuar, cal planificar una política econòmica que done respostes reals. La positiva evolució de l’ocupació no ens ha d’amagar que estem ben lluny de les millors dades. Patim una desocupació superior a la mitjana. Especialment entre les dones i els aturats de llarga durada. En un context ben complex i canviant. I això fa imprescindible abordar, d’una vegada, les necessitats industrials des de la comarca, abandonant els campanars propis i les canals alienes.
I, en tercer lloc, els serveis bàsics. L’emancipació de les grans empreses transnacionals permetrà millorar la freqüència dels autobusos, la neteja dels carrers i la recollida de residus. I produirà un estalvi, també en l’aigua, que podrem dedicar a reforçar uns serveis socials hui clarament insuficients.
Però per afrontar aquests reptes no podem esperar a les eleccions, un any és un món. Cal començar des d’ara mateix, a buscar el consens i les candidates.
Diego L. Fdez. Vilaplana
Guanyar Alcoi
