Fa uns mesos vaig publicar un article anomenat ‘Odio eterno al fútbol moderno’ on parlava de com el futbol s’ha convertit en un gran fenòmen de masses, de com el capitalisme més salvatge s’ha apropiat d’un esport popular (com en moltes altres coses ha fet) i de com part de certa esquerra ha renunciat a disputar l’hegemonia futbolera mitjançant una superioritat poc efectiva.
L’obligació d’un revolucionari sempre és guanyar, i per a guanyar, hem d’ocupar tots els espais. I el futbol, possiblement, siga l’espai més gran arreu del món. Companys i companyes, es pot llegir a Gramsci i emocionar-te amb la fita més bonica del món com és un Mundial. Amb totes les seues contradiccions, però, fer política és cavalcar contradiccions i no tindre-les és simplement ser un sectari.
Sí, Luis de la Fuente va aplaudir a Luis Rubiales.
Sí, Marcos Llorente és un perill públic.
Però, aquesta Espanya s’assembla cada vegada més a l’Espanya real, a l’Espanya del meu barri.
I ahí tenim a Lamine Yamal, fill d’un marroquí i d’una ecuatoguineana criat a un barri obrer de Catalunya que els feixistes de VOX anomenen estercolero multicultural. Ahí el tenim cada vegada que marca un gol fent el símbol del seu codi postal, perquè com canta Raimon, ‘qui perd els orígens, perd la identitat.’
I s’atreveix a hissar una bandera Palestina.
I ahí tenim a Nico Williams, fill de pare i mare ghanesos que van saltar la tanca i van criar als seus fills a Euskal Herria. De fet, el seu germà Iñaki, juga amb la selecció de Ghana.
(Ací em tira ser de l’Athletic Club de Bilbao).
Em vaig alegrar tant quan vaig vore que finalment Borja Iglesias sí anava convocat al Mundial.
Fan falta molts com ell en aquest món, futbolistes que no tenen una resposta automatitzada, futbolistes que es posicionen.
Evidentment que ho fan des d’una situació de privilegi que la resta no tenim, però, també hem d’estar ahí si volem guanyar.
No han pogut estar al Mundial per diversos motius, però, no podem oblidar a Samu Aghehowa, a Ansu Fati, a Cristhian Mosquera, a Alejandro Balde…
Per això m’emociona vore xiquets i xiquetes amb samarretes de Lamine i de Nico, perquè aquesta Espanya és un poc més real, un poc més bonica.
Perquè aquesta Espanya representa un poc més a los nadie dels que parlava Eduardo Galeano.
L’Espanya en la que creuen alguns és tan menuda que només caben ells.
Clavem-li un gol al futbol i beguem llàgrimes de fatxes.
