Cada Nou d’Octubre celebrem allò que compartim com a poble. La nostra història, la nostra cultura i, inevitablement, la nostra llengua. Però tot aquest patrimoni no es protegeix només amb discursos institucionals ni amb declaracions d’estima. La llengua es protegeix parlant-la, ensenyant-la, escrivint-la i garantint que qualsevol ciutadà puga utilitzar-la amb normalitat.
Durant dècades, la societat valenciana ha avançat en aquest camí. I ha costat molt. Generacions que van créixer sense poder estudiar en valencià han vist com els seus fills podien fer-ho. Hem aconseguit que estiga present en les administracions, les universitats, els mitjans de comunicació o la creació cultural. Evidentment, queda molt per fer, però els avanços són innegables. El problema és pensar que són irreversibles.
Els espais guanyats i els drets aconseguits durant anys poden retrocedir amb molta més rapidesa de la que imaginem. De vegades, n’hi ha prou amb canviar una norma, reduir una ajuda o convertir la llengua en un terreny permanent de confrontació política.
Algunes decisions de la Generalitat Valenciana preocupen precisament per això. Els nous criteris lingüístics de l’Administració han sigut qüestionats per apartar-se de les directrius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució normativa que reconeix el nostre Estatut. El mateix Consell ha presentat la seua política lingüística com una manera de distanciar el valencià de la suposada «catalanització». Quan la política pretén decidir sobre qüestions que corresponen als filòlegs i a les institucions acadèmiques, difícilment estem ajudant la llengua.
També resulta preocupant traslladar aquesta lògica de sospita a les aules. L’escola necessita bons professionals, recursos i confiança. Convertir conceptes tan delicats com l’«adoctrinament» o la «neutralitat ideològica» en instruments de vigilància pot acabar provocant inseguretat i autocensura entre els docents.
Defendre el valencià no significa imposar-lo a ningú. Significa evitar que desaparega dels espais que tant ha costat guanyar i garantir que qui vulga viure en valencià puga fer-ho. Significa també convidar qui arriba a conèixer-lo i compartir-lo, sense convertir la llengua en una frontera.
A Alcoi sabem que una cultura sobreviu perquè hi ha gent que la practica cada dia. Per això hem de continuar parlant valencià amb confiança, transmetent-lo als més joves i exigint a les institucions que el protegisquen.
Els drets mai no haurien de donar-se per descomptats. Perquè costa dècades guanyar-los i molt poc començar a perdre’ls.
Toni Francés, alcalde d’Alcoi
