En el transcurs de la nostra infància moltes vegades hem pogut escoltar com, quan la gent gran parlava dels moros i que havien sigut expulsats d’estes terres, la majoria ho feien com si estos habitants foren estrangers vinguts d’Àfrica que eren retornats a la seua terra. Però remenant una mica la nombrosa documentació que d’aquest fet es conserva, hom s’adona que es tracta del tot el contrari. Molts dels moriscos que finalment van ser expulsats eren aquells ibers, romans i d’altres pobles que havien arribat anteriorment a la península i que sense cap dubte durant l’època de domini islàmic es van islamitzar, acabant pels segles imposar-se la llengua i cultura d’esta però sempre barrejada de les influències històriques de les que ningú no pot fugir, fins arribar al dia que estem rememorant. Nogensmenys hi havia qui havia arribat d’altres terres, nord d’Àfrica, Siria, Egipte etc… i que feia sis o set segles que habitaven esta, pertanyent a la mateixa com les velles pedres, les nostres serres estimades o com nosaltres mateix. No hi ha que oblidar que a la nostra terra tots tenim avant-passats vinguts de fora, molts segurament amb llengües i cultures que ni tant sols saben que ens pertanyen històricament.

Hui a la ciutat de València i Dènia es llegirà el ban reial d’expulsió. A poc a poc tots els 135.000 moriscos del Regne de València s’embarcaran cap al nord d’Àfrica. Els ports d’eixida seran els d’Alacant, Dénia, València i Vinaròs. Però no tothom acceptarà aquest manament reial. Uns trenta cinc mil es pujaran a les muntanyes i iniciaran una resistència que finirà a finals de novembre. Les serres triades van ser la Serra del Penyó o Cavall Verd a la Vall de Laguar (Marina Alta) –coneguda pels alcoians per trobar-se Fontilles–, el quals nomenaran rei a Jeroni Millini, veí de Confrides (Vall de Guadalest) i que acabarà morint mentre lluitava defensant els seus. L’altra revolta o resistència serà en la Serra de Cortes de Pallars (Vall d’Aiora) qui nomenaran rei a Vicent Turigi, veí de Catadau (la Ribera Alta) Cap de la revolta que en desembre del mateix any serà pres i en boca del mateix virrei de València: “sea hecho cuatro cuartos, los quales estén colgados en la horca, y que le sea cortada la cabeça y puesta en una jaula de yerro con un coronel, colgada por abajo en la Puerta de Sant Vicente”. Entre les tropes enviades estaran els famosos terços italians (Nàpols, Sicília i Llombardia) que amb l’ajuda de les milícies efectives de la Muntanya -un cos no gaire professional format per gent de tots els pobles de les rodalies-, posaran setge i acabaran amb la resistència de manera violenta. La milícia de la muntanya estarà formada per veïns d’Alacant, Gandia, Oliva, Bocairent, Ibi, Tibi, Castalla, Pego, Xixona, Xàbia, Vila Joiosa, Biar, Alcoi etc… Les d’Alcoi estaran a les ordres dels alcoians, Gaspar Cisternes, Andreu Gisbert i Francesc Descalç. I totes seran comandades per l’alcoià i mestre de camp Andreu Major. Per la qual cosa es compren que este senyor tindria un passat militar important. Alcoi i Biar tindran un protagonisme especial al situar-se prop d’on es trobaven els moriscos, arribant fins i tot en diferents vegades a enfrontar-se a ells. Conten les cròniques que van ser els de Biar els que acabaren amb el rei de Laguar, Jeroni Millini. Acabada l’expulsió valenciana s’iniciarà les d’Aragó, Catalunya i Castella, sent els darrers moriscos els Murcians i més concretament els de la Vall de Ricote, l’any 1613.

Deixe una part del ban d’expulsió :
“Primeramente, que todos los moriscos deste reino, así hombres como mugeres, con sus hijos, dentro de tres dias de como fuere publicado este bando en los lugares donde cada uno vive y tiene su casa, salgan dél, y vayan á embarcarse á la parte donde el comisario, que fuere á tratar desto, les ordenare, siguiendole y sus órdenes; llevando consigo de sus haciendas los muebles, lo que pudieren en sus personas, para embarcarse en las galeras y navíos, que están aprestados para pasarlos á Barbería, á donde los desembarcarán, sin que reciban mal tratamiento, ni molestia en sus personas, ni lo que llevaren, de obra ni de palabra, advirtiendo que se les proveerá en ellos del bastimiento que necesario fuere para su sustento durante la embarcacion, y ellos de por sí lleven tambien el que pudieren. Y el que no lo cumpliere, y excediere en un punto de lo contenido en este bando, incurra en pena de la vida, que se ejecutará irremisiblemente”.