Després de la derrota del matí, ara és un genet cristià el que s’acosta el castell amb un missatge sobre un pergamí. De nou la missiva és menyspreada i el genet ix al galop per a donar avís a les tropes cristianes de que els moros no es rendeixen.

Així, en pocs minuts el cavall amb l’ambaixador cristià fa centrada en la plaça i, després d’un sentit lamente en forma de versos en valencià, comença la dialèctica per a tractar d’evitar de nou la sang.

No hi ha acord ni punt de trobada. Les tropes mahometanes, ja fortes en el castell, deixen clara la seua intenció de defensarlo fins a la mort. De la mateixa manera els cristians segueixen disposats a vessar fins a l’última gota de la seua sang per a defensar la que consideren és la seua terra.

L’inevitable desemboca en escalada dialèctica perquè, finalment, les espases i el foc dels trabucs s’acaben imposant davant el diàleg i la concòrdia. Alcoi se submergeix en una nova batalla en la qual, aquesta vegada si, els Cristians eixiran vencedors.