Ahir dimarts, 9 d’Octubre, es tancaven els actes que des de l’ajuntament d’Alcoi i altres entitats de la ciutat s’han celebrat per a commemorar el dia dels valencians.

Del 5 al 9 d’octubre, a la Glorieta,  es va celebrar la tradicional fira del llibre en valencià, i altres activistats com concerts, teatre, escacs, animació i gastronomia. El dissabte 6 va haver un correfocs i una muixeranga pels carres del centre de la ciutat.

El dimarts día 9, es va celebrar la ceremonia d’entrega dels ‘Premis 9 d’Octubre’ al Teatre Caderón, amb Sol Picó i el Centre Excusioniste d’Alcoi, com a premiats en un acte que va ser presentat per Pepa Puchades. La Societat Nova d’Alcoi va tancar l’event amb un concert de peces seleccionades per al moment. Us adjuntem el manifest del 9 d’Octubre de 2018 escrit per Anna Boluda i que es va llegir a aquest acte.

 

MANIFEST 9 D’OCTUBRE DE 2018
En primer lloc, deixeu-me donar les gràcies a l’Ajuntament d’Alcoi per haver-me
convidat a estar hui ací. És tot un honor, i una gran responsabilitat, haver sigut
l’encarregada d’escriure el manifest d’enguany, d’aquest 9 d’octubre que tinc la
sort de compartir amb tots vosaltres.
Hui celebrem el dia dels valencians. I de les valencianes.
Segurament molts estareu esperant que jo ara parle de Jaume I, de la batalla
d’Almansa, dels colors de la bandera o de pressupostos injustos. Lamente
decebre-vos, però jo no parlaré de res de tot això, perquè jo no sóc historiadora,
ni economista, ni m’agrada parlar de les coses que no conec prou. A mi el que
m’agrada és explicar històries i, per això, el que faré, si m’ho permeteu, és
contar-vos-en una.
Podria enganyar-vos i dir-vos que és una història inventada, però com que
també sóc periodista sé que mentir està molt lleig, així que no ho faré. Aquesta
història és la meua història. No perquè siga més extraordinària que altres; de
fet, sé que hi ha molta més gent amb relats prou similars. Però és la que conec
de primera mà.
Comencem doncs. Si fa ara deu o dotze anys m’hagueren proposat que fera
aquest manifest hauria dit que no. Un no rotund i contundent. Perquè fa deu o
dotze anys a mi em feia molta vergonya ser valenciana. Moltíssima. Jo me
n’havia anat a viure a Barcelona després de treballar a Canal 9. Com a
periodista, segons deia el meu contracte, però no era veritat. Els i les periodistes
intentem explicar la realitat, i redactar històries prefabricades, tergiversades i
manipulades mai de la vida es pot dir periodisme.
Així que amb una carrera baix del braç i una primera experiència professional
de dubtosa qualitat, vaig agafar un Euromed –perquè cap a amunt d’AVE no en
Manifest 9 d’octubre de 2018 – Anna Boluda 1
teníem, ni en tenim, ni sabrem quan el tindrem-, i vaig pegar a fugir. Potser no
va ser la millor decisió, potser m’hauria d’haver quedat ací i lluitar no sé ben bé
per què. En qualsevol cas, va ser la meua decisió, com la de moltes altres
persones que hem hagut d’eixir d’ací per buscar-nos un present i un futur.
Una volta allí, sense cap problema de comunicació, per si encara queda algun
despistat sobre si el que el parlem és el mateix o no, molt sovint m’enfrontava a
la pregunta que més malament sabia contestar: que ets valenciana? I a mi se’m
regiraven els budells, perquè jo tinc marcat a foc que qui perd els orígens perd la
identitat, i negar-ho em feia mal, però admetre-ho donava peu a un
interrogatori despietat.
Què feu al País Valencià que vos deixeu robar a mans plenes i no reaccioneu?
Què feu que deixeu que es gasten els vostres diners en fórmules 1, terres
mítiques i visites papals mentre vos privatitzen els hospitals? Què feu que no
defeneu la llengua i totes les coses oficials es fan en castellà?
I jo, que sóc experta en tirar-me a l’esquena culpes que no em corresponen,
m’anava fent xicoteta a la cadira, amb vergonya, amb molta vergonya. I amb
ganes que se’m menjara la terra per evitar respondre a totes eixes preguntes que
jo també em feia i no sabia ni per on començar a contestar.
Per sort, en aquestes situacions jo comptava amb un comodí. El meu as a la
mànega era ser d’Alcoi. Perquè si quan em preguntaven si era valenciana jo
contestava que en realitat era d’Alcoi, la cosa canviava molt. Perquè dir Alcoi és
dir cultura, llibres, música i art. Dir Alcoi és dir Ovidi Montllor i Toni Miró, i
Isabel Clara-Simó, i Júlia, la novel·la i el grup musical, i Verdcel, Arthur
Caravan i tots els que m’estic deixant, i és dir Sol Picó, que d’ací un moment
rebrà un dels premis d’enguany, i és dir un nadal com no es viu enlloc, i és dir
consciència ecologista i passió pel territori, com la del Grup Excursionista,
l’altre premiat en aquesta edició dels guardons del dia de hui. I és dir també
Xavi Castillo, que vist des de la distància ens ajudava a riure per no plorar
davant de totes eixes qüestions que vos deia abans.
Manifest 9 d’octubre de 2018 – Anna Boluda 2
Així que sí, jo més o menys ho tenia resolt si deia que era d’Alcoi. Hi havia una
excepció: quan em trobava amb algú que coneixia la ciutat una miqueta més i
arribava la pregunta que encara hui no sé contestar: escolta, i com és que en
Alcoi a les dones no les deixen eixir a festes?
Per una d’aquelles voltes que pega la vida, un dia, fa quatre o cinc anys, se’m va
plantejar la possibilitat de tornar a viure al País Valencià. D’entrada no ho veia
gens clar, però finalment em vaig carregar de moral, vaig agafar una autopista
de peatge –perquè autovies gratuïtes com les que van cap a l’interior per la costa
tampoc no n’hi ha-, i em vaig traslladar a València. I em vaig trobar amb una
realitat que, des de lluny, no havia sabut apreciar.
Em vaig trobar persones que em deien bon dia amb un somriure quan uns anys
enrere, a València ciutat, parlar valencià era buscar-se que et contestaren amb
un bufit insultant. Em vaig trobar gent organitzada per reclamar els drets de les
persones depenents, com les de la Plataforma de l’Alcoià i el Comtat, disposades
a no deixar-se arrebatar ni un bri de la seua dignitat. Em vaig trobar gent que
defensava l’escola pública i de qualitat, laica i en valencià. I gent que volia saber
què havia passat aquell 3 de juliol amb un metro que va descarrilar en
circumstàncies que no ens han volgut explicar.
I vaig entendre que ser valenciana, o valencià, també és ser part de tot això. Em
vaig trobar gent convençuda que les valencianes, i els valencians, som persones
diverses, homes i dones, altes i baixes, heterosexuals i homosexuals i bisexuals i
transsexuals i totes les varietats que més bé li vagen a cada qual, nascuts ací o
allà, amb accents de muntanya o de voreta mar. I que totes i tots tenim cabuda,
hem de tindre cabuda. Perquè només així podrem seguir avançant com a
societat.
Em vaig trobar també que les alcoianes, algunes, poquetes, valentes, ja són
festeres de ple dret. I aquest 2018 m’he trobat que el 8 de març els carrers
estaven a vessar de dones de totes les edats que ja no aguantem més, que ja hem
Manifest 9 d’octubre de 2018 – Anna Boluda 3
dit prou. Prou d’injustícia i desigualtat, prou de discriminació, prou de violència
i de fer-nos callar. Perquè a les dones, a les valencianes, a les alcoianes, ja no ens
alimenten molles. És hora de compartir el pa sencer. És hora d’oferir a xiquetes
i xiquets totes les oportunitats, i de fer-los saber que poden ser el que vulguen
ser: astronauta, futbolista, primer tro o capitana mora.
Estareu amb mi en que no és un camí planer. Si les dones ens hem de
reivindicar, encara, és perquè queda molt per fer. Si les persones LGTB ens hem
de reivindicar, encara, és perquè queda molt per fer. Si es continua preguntant
per què s’escriu en valencià és perquè ens queda, encara, molt per fer.
Creieu-me: sentir vergonya per ser qui eres és una de les coses que fa més mal i
que et deixa més senyal. A mi, tot el que he pogut viure aquests últims anys
m’ha curat aquelles ferides i m’ha fet recuperar l’orgull de ser valenciana. Hui i
qualsevol altre dia de l’any.
És el meu desig sincer que mai cap de vosaltres, ni dels que vos vinguen darrere,
hajau de sentir, ni una sola volta a la vida, vergonya per ser qui sou, ni per ser
d’on sou. I això depén de totes i tots. Perquè el País Valencià no és un ens
abstracte, ni és només una herència d’història, passat i tradicions. És, sobretot,
la suma de les dones i els homes que l’habitem, que l’estimem i que tenim en les
nostres mans assegurar-li un present i crear-li un futur per a totes i tots.
Molt bon dia dels valencians. I de les valencianes.
Anna Boluda

Fira del 9 d’Octubre a la Glorieta