Des que he tingut filles assistisc menys, prou menys del que m’agradaria, a activitats culturals. Però he anat molt; he sigut assídua, podríem dir. No és cap mèrit: m’ho passe bé. Sense pensar molt podria dir-vos els noms de les persones d’Alcoi que habitualment m’he trobat a eixes activitats culturals, no de manera ocasional, no, sinó gairebé sempre. De fet, recorde de manera entranyable com a un home fantàstic l’anomenaven al teatre, amb estima, “l’espectador”, perquè no es perdia cap de les representacions que es programaven.
Malauradament no he vist a cap dels actuals representants polítics que gestionen ara la cultura o que la volen gestionar. Ni ara –que per cert tenen invitacions de bades- ni adés. Per això, quan empren la cultura com a promesa electoral em fa patir. Si la seua política cultural es basa en infraestructures buides de contingut – el que els experts anomenen elefants blancs- com en el que estan a punt de convertir el CADA-IVAM, o quan parlen de descentralitzar la cultura, el que mostren és desconeixement absolut. O pitjor, indolència. La desídia de parlar d’allò que queda bé de cara a galeria, però que en realitat no els importa gens.

Fa anys que defensem que la cultura és un revulsiu econòmic fonamental, com s’ha demostrat àmpliament a altres indrets, però en major mesura a Alcoi, per la tradició i potencial que tenim. Però per a fer això hem de tindre cura de la cultura, dels qui creen cultura, dels qui la difonen i, especialment, dels qui l’admiren. Doncs qualsevol activitat, per senzilla que siga, genera un nombre ingent de tasques a dur endavant, especialment si vols que hi tinga públic. No hi ha prou amb l’ocurrència, i a Alcoi hem tingut ja massa ocurrències i poca feina de base des de les nostres institucions, que recorde que són nostres, de la ciutadania, per molt que els que estan al capdavant creguen que són els seus amos i no uns simples representants.

Cal per tant una veritable política cultural a Alcoi. Que arrisque en buscar nous camins però que sobretot conserve els èxits assolits. No podem permetre que el Teatre Principal duga més d’un any tancat malbaratant la feina feta durant anys en construir una programació seriosa i de qualitat. Ens cal una política cultural que contribuesca a obrir nous públics entre els col·lectius socials més vulnerables –i hi ha més eines que els descomptes, tampoc cal inventar res- o mantindre els públics ja existents i no maltractar-los tancant teatres o fent una programació com la del Teatre Calderón lluny dels estàndards d’alt nivell i gens adient a una ciutat com la nostra, majoritàriament valencianoparlant. Seria fonamental també que s’implementaren serveis que feren accessible la cultura a aquells amb qui no es pensa des de persones amb diversitat funcional o simplement persones que tenen gent a la que cuidar.
La cultura és una eina fonamental de cohesió social, de presa de consciència crítica, de diversió i també de gran benefici econòmic. La cultura ens fa persones. Però no aconseguirem tot això amb buidor sinó amb molta feina ben feta.

Sandra Obiol,
candidata a l’alcaldia de Guanyar Alcoi