Sempre és complicat posar-se davant d’un full en blanc. Enfrontar-se a una nova situació és sempre difícil, sobretot quan es tracta de la teua vida. Alcoi, una ciutat d’uns 60 mil habitants situada al nord de la província d’Alacant, es caracteritza per les seues Festes de Moros i Cristians, la cavalcada de reis més antiga del territori nacional i, com no, la seua gastronomia. Ara bé, tot es complica quan un dels seus habitants no encaixa en la “norma”. A aquest habitant l’anomenarem Andreu i ell sap molt bé el que és posar-se davant d’un full en blanc.

Andreu va gaudir una infantesa feliç, com qualsevol altre xiquet alcoià. Anava a escola, tenia els seus amics i una família meravellosa. Tot tanscorria normal fins que va arribar a l’adolescència. Andreu es va adonar que no sentia igual que els amics i companys de classe. No li atraien les mateixes coses, no es divertia amb les mateixes coses i, el que més el confonia, no sentia el que hauria de sentir per les xiques de la seua edat. Els seus companys observaven el seu “atípic” comportament i van començar a dir-li una paraula que es quedaria ben gravada al seu interior: “maricó”. El nostre protagonista va començar a crear un personatge que interpretaria al llarg de la seua adolescència i joventut. Un personatge que encaixara amb el que la resta de l’alcoiania considerava normal.

Aquest alter ego va esdevenir la personalitat principal d’Andreu. Tot allò que li agradava va quedar reclòs al que el filòsol Plató considerava “la caverna”. Al complir els 18 anys, Andreu va abandonar la seua ciutat natal Alcoi i va començar la universitat. Allí va conéixer un grup de gent que va trastocar completament tot el que coneixia del món. Aquest nou grup de persones no jutjava la gent pels seus gustos, per com vestia i, el més important per a ell, per qui estimava. Andreu començava a posar un peu fora de la caverna.

Durant el seu tercer any de carrera va succeir una cosa que va posar el seu món cap per avall: es va enamorar. Dies somiant despert, nits plorant amargament. Allò que sentia estava enderrocant aquell personatge que tant li havia costat estructurar, i tot perquè s’havia enamorat d’una persona amb el sexe “equivocat”: s’havia enamorat d’un xic. Al seu cap només ressonava una paraula: “maricó, maricó, maricó…” Andreu no tenia opció: havia de posar-se front un full en blanc i començar una nova història per a ell. Sabia que aquella paraula el perseguiria per sempre, però ho tenia clar. Havia d’eixir de la caverna fora com fora.

Andreu començava a vore la llum del sol. La seua família i amics van acceptar estupendament la seua orientació sexual, però la societat alcoiana encara no estava preparada i encara escoltava de tant en tant aquella paraula que duia ben fons. Va ser aleshores quan va decidir escriure un nou capítol a la seua història: havia d’abandonar la ciutat. I així va fer. Andreu va fer les seues maletes i amb el cor trencat per haver d’abandonar el seu estimat Alcoi va posar rumb a la ciutat que sempre l’havia rebut amb el braços oberts: Madrid.

La història d’Andreu no és la de qualsevol persona. La història d’Andreu és la meua història. Aquell adolescent a qui deien “maricó”, aquell jove de 20 anys que plorava per haver-se enamorat de qui no devia, era jo. I el pitjor és que no sóc un cas aïllat. En ple segle XXI milers de joves han d’abandonar les seues ciutats natals per a trobar un lloc en què encaixen i es puguen sentir “normals” i acceptats.

Com ja és sabut, s’ha fundat a Alcoi el col·lectiu LGTBIQ + Ponts d’Igualtat. Un dels seus objectius és celebrar enguany el primer orgull de la ciutat: Orgull d’Alcoi 2020. Un acte necessari a una ciutat on encara ser gai, lesbiana, bisexual o transexual és motiu de comentaris i crítiques. Una ciutat on la paraula “maricó” encara es considera un insult.

Alcoians i alcoianes, tenim una ciutat meravellosa amb unes tradicions úniques. Fem d’Alcoi una ciutat acollidora i oberta on totes les persones es senten a casa. No permetem que hi haja joves que hagen de crear un personatge per tal d’encaixar. Deixem-nos viure feliços, independentment de qui estimem. Fem que aquest Orgull ressone en els nostres cors i donem visibilitat a l’amor.

Les últimes paraules d’aquest article li les dedique a tots els “Andreu” que estan ahí fora: viviu sense por, sentiu sense por, estimeu sense por, no tingueu por d’escriure la vostra pròpia història. Són moltes les veus que no us comprenderan o criticaran els vostres sentiments. Però també són moltes les veus que us donen suport i que faran que la paraula “maricó” no siga més que això, una paraula i no una arma. Tingueu paciència perquè tot millora. Us promet que tot eixirà bé.

Borja Clemente Lucas