L’altre dia mentre la meua filla i jo esperàvem a l’exterior d’una botiga, en aquestes cues de la nova normalitat, vaig poder escoltar una conversa entre mare i fill d’uns 8-9 anys. Una conversa estremidora en la qual la mare li explicava al seu fill que sí, que sabia que eixos diners eren seus, i que els hi tornaria, però que ara els necessitaven a casa. “Cuando la mamá esté más desahogada te los devuelve”. És una conversa que per repetida, per coneguda, no és menys dolorosa. O no ho hauria de ser. És una conversa que ha format part de la quotidianitat de la gent treballadora sempre, però que en les crisis encara es sent més. I mai, mai, hem viscut una crisi com aquesta en què ens trobem ara.

Per eixe motiu crec que els representants polítics, com és el meu cas ara, hem de donar respostes reals a aquestes persones. No podem pensar que una vegada en fase 3 se’ns acaben els problemes i podem parlar de la vida com si res no haguera passat. No podem deixar de conèixer la gran diversitat de maneres de viure i de problemes que tenen els nostres veïns i veïnes i tractar de buscar solucions. A vegades pense que ja és molt en verbalitzar-les, perquè això els dóna visibilitat i reconeixement, perquè malauradament als polítics institucionals se’ls presta massa atenció. Parlar de pobresa, parlar de conciliació, parlar de drets fonamentals, parlar de precarietat laboral… parlar de tot açò és precís per a reflexionar i donar solucions. Malauradament la dinàmica de funcionament de la política institucional fa que ens submergim en baralles i lluites que no sempre responen a ajudar a millorar la vida de les persones, sinó a altres interessos. Però ja em perdonareu, em negue a participar en aquestes dinàmiques. Almenys permeteu-me el dret a queixar-me.

Ara bé, no podem estar a soles en aquesta queixa. Necessitem al nostre costat als mitjans de comunicació que donen veu als malestars de les persones, que facen d’altaveu de la realitat i que matisen i qüestionen les proclames propagandístiques dels partits polítics. I també, sobretot, necessitem a les persones. Necessitem a una societat civil organitzada que a Alcoi tenim com han demostrat els èxits de la defensa de l’Aqüifer del Molinar o de la Font Roja front a l’amenaça d’aquell hotel. Però que cal que tinguem cura i que alimentem constantment a aquesta societat civil per a que també puga contribuir a que el benestar de les persones siga l’única fita a aconseguir per part dels representants de la política institucional, que és on es prenen les decisions que ens afecten i que motllegen la nostra vida quotidiana.

Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran altres, com hem vist en la capacitat de manipulació i apropiació dels malestars de la gent per part de l’extrema dreta. Perquè ja podem negar-se a votar les propostes de la ultradreta al plenari o farcir les nostres xarxes socials dient que som antifa. Si no reconeixem el malestar quotidià de les persones i tractem de donar-los solució real sense que això signifique generar altre malestar a les persones més vulnerables, no tenim res a fer. I no podem permetre que aquesta nova normalitat accentue les pitjors formes de l’antiga normalitat.

Sandra Obiol Francés, regidora de Guanyar Alcoi