El Teatre Calderón va acollir ahir l’acte institucional amb motiu de la festivitat del ‘9 d’Octubre’, acte per a celebrar el dia dels valencians i valencianes que va  estar format pel manifest i el tradicional concert d’una de les bandes de la ciutat a més del lliurament dels guardons 9 d’Octubre. Enguany, el concert ha sigut a càrrec de la Societat Musical Nova d’Alcoi dirigida per José Antonio Llinares i Joan Doménech Calaforra.

Societat Musical Nova d’Alcoi

 

Va estar conduït per la presentadora i creativa audiovisual Ajo Valls, qui va donar pas al filòleg i doctor en literatura catalana Ivan Gisbert López, per a la lectura del manifest.

Ivan Gisbert i Ajo Valls

Després va ser el torn dels premiats, els protagonistes de la cinquena edició dels Premis 9 d’Octubre: a títol individual per a la pianista Marisa Blanes, el premi col·lectiu al CAEHA – Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics i a títol pòstum, a l’escriptor, crític i professor alcoià Francesc Bernàcer.

A més, es va mostrar l’agraïment per la gran tasca acomplida, a les persones que han estat presents en el procés de vacunació massiva contra la Covid-19. On l’alcalde Toni Francés, va destacar al seu discurs que “obrim una nova etapa en el procés per tornar a la vida que coneixíem, i sense la vacunació no hauríem pogut estar on estem, gràcies a les persones que han fet possible un importantíssim i més que necessari fet, gràcies a tots els que sumem perquè siga una realitat”.

Discurs de Toni Francés

 

MANIFEST

Distingides autoritats, estimades veïnes, veïns, familiars, amigues i amics, 

cada 9 d’octubre, a més de festejar la “mocadorà” dels enamorats valencians  de Sant Dionís, ens reunim per defensar i reivindicar els nostres drets,  costums i llibertats com a poble valencià. Caldrà, doncs, dur a terme un gran  procés de meditació sobre la situació actual, confrontant-la amb el passat i  mirant cap al futur, a través de la unió i d’anhels conjunts. Si fem la vista  enrere, el 9 d’octubre de l’any passat, la professora, catedràtica i estimada  amiga Llúcia Martín, en el seu impecable i erudit manifest declamat en aquest  mateix faristol, augurava que, possiblement hui, el 2021, el malson pandèmic  s’haguera esfumat de les nostres vides. El seu discurs estava impregnat d’un  bri d’esperança molt estimulant per a tots nosaltres.  

Amb el transcurs d’un any, podem afirmar que no anava desencaminada  perquè, si no totalment, almenys de manera parcial, sembla que el bitxo perda  avantatge amb aquesta lluita acarnissada que manté amb els humans. Amb la  col·laboració i responsabilitat de totes i tots i amb una població immunitzada,  estic convençut que aconseguirem derrotar-lo. Així, aquesta desitjada i  cobejada data del 9 d’octubre del 2021 no només representa allò que he  comentat a l’inici del manifest, sinó també una nova etapa en què s’invaliden 

un gran nombre de restriccions que ens permetran abandonar  progressivament aquest infern dantesc en el qual ha estat abocada la població  mundial. Fins els malsons necessiten dormir de tant en tant.  

Però, canviant de terç, us propose un exercici de repàs de la nostra història.  Per entendre fugaçment el dia que ens ocupa cal que retrocedim en el temps  783 anys, més exactament el 28 de setembre del 1238, data en què els  valenciano-musulmans hissaren el Penó de la Conquesta amb les barres 

aragoneses a la torre d’Alí Bufat del portal de Bab al-Sakhar, fet que  simbolitzava la rendició final dels sarraïns. Segons les diverses  documentacions existents de l’època, entre elles la crònica de Bernat Desclot i  el Llibre dels feyts dirigida i dictada pel monarca Jaume I, el rei Ibn Zayyán  resistí l’estocada i romangué al seu alcàsser fins el 8 d’octubre. La fastuositat i  solemnitat que commemorava la fita històrica de la conquesta tingué lloc un  jorn després, el 9 d’octubre, dia també en què l’arquebisbe Pere d’Albalat 

oficialitzà la primera cerimònia multitudinària de caràcter religiós a la catedral  de València, tot rellevant l’antiga mesquita major.  

Al llarg dels anys i centúries immediatament posteriors, l’efemèride del 9 d’octubre adoptà un caràcter patriòtic, públic i identitari acompanyat de  sumptuosos actes religiosos, institucionals, lúdics i, fins i tot, llegendaris. És  en aquest context on emergeix la figura del nostre patró, Sant Jordi, una  vegada difosa la narració de la seua intervenció decisiva en la guerra contra  les tropes dels reis sarraïns. Aquest fet provocà que s’unira de seguida a Sant  Vicent Màrtir com a màximes figures emblemàtiques del cristianisme valencià.  

Processons, sermons, tradicions, focs artificials, gastronomia, representacions  pictòriques, musicals i artístiques en general han anat succeint-se amb total  normalitat al llarg de tots aquests segles evocant aquella gran gesta, això sí,  amb alguna comptada excepció. Una d’elles el 2020, data històrica en què  aquesta pràctica quedà truncada a conseqüència de la foscor infinita que 

traçava sobre nosaltres aquest virus maleït. Tot i això, els alcoians i valencians  no vam desistir i vam poder celebrar, amb més nostàlgia que mai, el 9  d’octubre passat, tot destacant la solidaritat dels humans focalitzada, sobretot, en l’àmbit sanitari. De fet, ningú dubta que, en aquest periple, l’àmbit científic i medicinal ha estat considerat i consagrat com a  imprescindible i inexcusable per a la nostra progressió i benestar.  

Ara bé, com a investigador i docent, em permetré la llibertat de reivindicar el  sector que em queda més a la mà, l’educatiu. En aquest sentit, la titànica  tasca que ha desenvolupat el sector ha estat ingent i, moltes vegades,  silenciada i menystinguda. Recorde les maratonianes jornades de catorze  hores diàries apegat a les pantalles dels dispositius, adaptant-nos a totes les  novetats tecnològiques possibles; les llàgrimes vessades i les emocions de  veure les cares dels alumnes mesos després del confinament; els  innumerables protocols de la tornada presencial a les aules amb una por  indescriptible; els terribles sacrificis de portar la mascareta durant hores i  hores mentre lligen, debaten, a vegades amb les ulleres entelades; l’empatia  dels professors cap a les situacions personals de cada alumne… en fi, tot un  cúmul de circumstàncies que els docents, de manera totalment vocacional,  han pogut adaptar a la seua quotidianitat. Les mateixes circumstàncies que 

han provocat un canvi per sempre en l’enfocament i l’enteniment de l’educació, ara més dinàmica i digital que mai.  

Tot seguit us plantege un segon exercici: imagineu-vos les cares dels  adolescents quan s’assabenten que la llengua valenciana, llengua materna de  gran quantitat d’ells i, per contra menysvalorada per molts altres, fou poderosíssima en l’Edat Mitjana, ja que era conreada per monarques i papes al llarg de tota Europa; que figures com Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi,  Sant Vicent Ferrer, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella,  Jaume Roig o sor Isabel de Villena feren un ús de dita llengua tan ric i amb  objectius tan diferents en els segles XIV i XV; que, tot i la persecució,  prohibició i genocidi lingüístic que la va amenaçar durant segles aconseguí subsistir en clandestinitat; que durant el segle XIX reviscolà miraculosament i  irrompé amb gran embranzida en l’àmbit sociocultural; i que a l’actualitat, tot  i estar més viva que mai en alguns territoris, alhora, resta en greu perill de  supervivència en les zones capitalines i del sud autonòmiques. Explicar tot  aquest viatge del valencià i fer reflexionar l’alumnat sociolingüísticament us  puc assegurar que és l’activitat més enriquidora a què un docent de llengua  pot aspirar.  

Certament, com a éssers humans, la primera cosa que aprenem quan som  criatures és a parlar. Som cèl·lules d’un teixit social i partim d’una  determinada educació que configura la nostra manera de veure el món. Un  món poliglota, intercomunicat en què els ciutadans haurien de conèixer  diverses llengües, però mai substituir-ne la pròpia. Perquè Espanya no és una.  Som moltes. I el sentit imperial de la vida caldria enterrar-lo en el passat. És  per això, que cal reivindicar la nostra idiosincràsia i la nostra llengua, ja que  si no plorem pels que han mort defensant la nostra pàtria, vol dir que no la  mereixem.  

Aquest suport a ultrança de la llengua l’abanderen a Alcoi els tres vèrtexs del  triangle màgic local amb projecció internacional: Ovidi Montllor, Isabel-Clara  Simó i Antoni Miró, cadascun en les seues respectives disciplines artístiques.  El primer d’ells, no el vaig conèixer en persona perquè, desafortunadament, se  n’anà de vacances massa prompte, però la seua empremta als escenaris  musicals i dramàtics la continue gaudint diàriament a l’aula i en la intimitat. I 

els meus alumnes, també. Als altres dos, mai els podré agrair la seua  hospitalitat, enteresa i familiaritat.  

De la Isabel, i el seu marit Xavier, només tinc paraules d’admiració absoluta.  Sota la capa d’incansable guerrera portadora del feminisme, independentisme  i nacionalisme, s’amagava una dona que desprenia erudició, humilitat i  inesgotables mostres d’humor en tots els moments del dia. La recorde així:  sàvia, íntegra, propera, màgica, única. Considerada artista total, Isabel-Clara  aconseguí guanyar-se el cor dels alcoians, valencians i catalans, entre molts  d’altres, ja que, també ella, estava devanida de les seues arrels alcoianes, de la  seua terra d’acollida, Figueres i Barcelona i, sobretot, de la seua llengua i  cultura comuna.  

De l’Antoni Miró admire, a més de la bellesa de les seues creacions, la vocació  i dedicació. De fet, una colossal trajectòria farcida de premis, exposicions i  reconeixements corrobora aquesta afirmació. A més, també he tingut el  privilegi de conèixer de primera mà el seu paradís del mas Sopalmo, així com  la seua família, tan generosa i combativa com ell. Tot un còctel que, barrejat,  ha desembocat en allò que tots els alcoians desitjàvem: la Medalla d’Or de la 

Ciutat i el nomenament de Fill Predilecte el passat mes de setembre.  L’enhorabona! 

I, evidentment, seguint amb aquesta tònica, caldrà felicitar els premiats el dia  de hui, de qui tot alcoià podria vanagloriar-se sense cap tipus de dubte:  Marisa Blanes, amb una prestigiosa i fulgurant trajectòria musical enfocada  des de diversos àmbits: interpretatiu, docent i investigador, tant a nivell  nacional com internacional; el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics  que, amb vora quaranta anys de vida, s’ha encarregat de preservar el  patrimoni local i de dedicar jornades d’estudi i de difusió ininterrompudes de  la nostra història; i, per últim, a títol pòstum, Francesc Bernàcer, que ens va  deixar l’any passat, però que ens transmeté tot un llegat docent, literari i  cultural que no té fi. Una d’aquelles persones que té estrela i que, a més, llueix  amb força.  

També, des d’aquesta situació privilegiada que m’ofereix la lectura del  manifest, vull recordar-me dels palmers, els nostres germans canaris que, sota  la fúria ciclòpia del volcà estan perdent la visió d’una vida així com l’entenien,  sense les seues cases, terres, cultius o records que els han acompanyat 

sempre. Ànims! I també ànims a les víctimes de qualsevol tipus de violència: la  de gènere, als homosexuals, als discapacitats… un altre virus que tenim  enquistat socialment i que caldrà amputar de soca-rel en mans d’aquests  individus covards i miserables. Força també als afgans i a qualsevol refugiat 

de guerra, que només pretenen viure sense pànic i horror. I, per últim, ànims  a totes les diversitats sexuals existents: homosexuals, heterosexuals,  bisexuals, transsexuals, pansexuals, grisexuals… tots tenen cabuda en la  nostra societat, malgrat que alguns cavernícoles d’ideologies ultres s’entesten  a insultar-los i menysprear-los en la porta de les seues cases en grans  manifestacions sense que hi haja cap conseqüència posterior. Perquè ja se sap  que una de les bases més clares del nazisme consisteix a odiar un poble  sencer, una ètnia sencera, un grup gegantí de persones o una religió en bloc.  

Amb tot açò damunt de la taula, escoltem les paraules cultes d’Isabel-Clara  Simó, la qual esmentava que els complexos només es curen ventilant-los; com  més es tapen, més aprofundeixen i més nocius són, com una ferida que en  comptes de netejar-la i desinfectar-la un s’entestés en tapar i tapar sota una  bena, per no veure-la. Doncs sí, ventilem les nostres pors. Que ens vegen, que  sàpiguen que estem ací i que lluitarem pels nostres drets. Perquè tots som  màscares, però també som el que està darrere de les màscares. I això de  darrere, és el que importa.  

Per últim, alçaré la veu per recordar-me de la cultura, tan necessària sempre  en la nostra quotidianitat. També Isabel-Clara Simó recordava en un dels seus  articles d’opinió que l’ésser humà no és natura, sinó cultura. Som història,  projecció del passat i projecte del futur, i en això, som una espècie única.  Aquestes paraules reafirmen que no podem viure sense llegir, sense escoltar o  crear música, sense apreciar la perfecció d’una escultura, sense delectar-nos 

davant d’una pintura màgica, sense poder tancar els ulls en una d’aquelles  pel·lícules que recordarem tota la vida, sense captivar-nos per la forma  arquitectònica d’una façana fascinant, sense escriure històries i llegendes. I  per tant, com deia un altre articulista alcoià, Carles Cortés, cal rebel·lar-se  abarrotant teatres, sales de cinema i de música, concerts i molts altres  esdeveniments. Han de notar el nostre alé i suport. Hem de gaudir de la  cultura i, sobretot, dotar-la de subvencions i de facilitats des de les altes  esferes, sense entrebancar el seu camí. Perquè per a construir alguna cosa es 

requereix molt de temps, però per a destruir- ho tot necessitem un únic  instant.  

I arribem a la fi del discurs. I cavil·le que, quan una persona vol assolir un  objectiu, pensa de manera espontània en tres coses: què s’ha aconseguit fins  el moment? En quina posició es troba ara? Què s’ha de fer d’ara endavant? Si  no es pot contestar aquestes tres coses, només li queda la por, la falta de  confiança en si mateix i el cansament. Doncs bé, aquesta és la nostra tasca,  com a persones i com a teixit social. Com cada 9 d’octubre hem de consensuar  objectius comuns, marcar-nos un camí col·lectiu i fixar un projecte basat en  un concepte clau: la llibertat. Aquells que ens diuen en la nostra inòpia què  hem de fer i què no, no ens l’han de prendre mai, sinó més bé al contrari, hem  de fer-la servir. No hem de patir cap tipus de discriminació per ser com som,  únics i incomparables. Som nosaltres, tu, jo i ells. Ah! I som alcoians i  valencians.  

Acabe amb una frase d’un d’aquells escriptors que tot el món deuria llegir  alguna vegada en la vida, l’angolés, José Eduardo Agualusa, que en la Teoria  general de l’oblit esmentava: les persones no veuen als núvols el dibuix que  tenen, que no és cap, o que són tots, doncs s’altera a cada moment. Veuen allò  que els seu cor ambiciona. Amb tot, no deixem mai de somniar en un futur i en  un món més tolerant i solidari. Feliç 9 d’octubre.  

Ivan Gisbert López