Aquests dies estem acudint a alguns moviments des de l’àmbit de l’esquerra del PSOE, per intentar prendre la iniciativa davant el panorama preocupant que es presenta en moments preelectorals en diferents àmbits (autonòmics i previsiblement estatals) on els resultats que s’han produït a Extremadura i Aragó i les dades de totes les enquestes que s’estan realitzant, que donen una victòria a la dreta del PP i una pujada demolidora a l’extrema dreta de VOX.
La legislatura està a la seva recta final i encara que hauria d’acabar el 2027 a mitjans, sembla que serà difícil aguantar molt més per diverses causes, -no es poden aprovar els PGE, és difícil tirar endavant com hem vist el Decret de l’Escut Social entre altres lleis, davant la complexitat
parlamentaria – els partits de la investidura són alguns de dretes- (PNB i sobretot els de JUNTS) i els seus interessos són a favor dels de sempre.
En temes d’estrangeria, s’ha salvat la regularització extraordinària perquè no requereix passar pel Parlament, sinó no es realitzaria l’esmentada regularització que no deixa de ser un acte de justícia per a tantes persones que viuen al nostre país en condicions lamentables, (manca de seguretat jurídica en estar sense papers, explotació laboral i un llarg etc).
Tornant al ressorgir desitjat de l’esquerra, aquests dies s’ha parlat de l’acte d’Emilio Delgado (Más Madrid) i de Gabriel Rufián no sense polèmica. El primer perquè es va atrevir a posar damunt la taula un tema una mica delicat, per tal de recuperar els vots principalment de homes jovens que segueixen molt als bulls de les Xarxes Socials i estàn inclinant-se a votar a VOX, en dir Delgado de la necessitat de no «excloure el visible per voler potenciar allò invisble» ,és a dir recuperar «en un context “d’onze dones i dos nens morts” per VG des de començament d’any, un certa masculinitat perduda i és difícil d’assumir el que pretén, i es que es considere per recuperar vots joves eixa proposta.
Pero está clar que es podria buscar una altra fórmula, com posar en debat tot el que s’ha aconseguit en els últims anys, sobretot en drets -Reforma laboral, pujada del 66% de l’SMI, en inversió en FP, en Beques, transferència a les CCAA de diners record per invertir en Sanitat, Educació, Dependència, apostar per la Transició ecológica i la Tecnología, i molt més, encara que temes pendents com el cost de l’Habitatge tan necesari.-.
D’altra banda, la intervenció de Rufián fent una crida a una candidatura única (amb formacions estatals i independentistes) amb l’objectiu de que, donat el sistema electoral de circumscripcions provincials que tenim i està dissenyat per afavorir els partits majoritaris, així mentre en una circumscripció com a Terol un diputat costa aconseguir-ho només 19000 vots, a València 90.000, o sigui el vot a Terol val cinc vegades el de València i així un munt de províncies amb gairebé pocs habitants, es reparteixen els quatre diptuats els dos grans partits PP i PSOE, sent el que més vots aconsegueix emportar-se tres dels quatre diputats, totalment injusta l’actual llei electoral i sen difícil que la resta de partits tret de VOX en algún lloc, aconsegueixin algún diputat en aquestes circumscripcions.
En lo que fá a la crida de l’esquerra al PSOE a l’acte al qual van acudir Mas Madrid, Els Comuns, IU i Moviment Sumar, sense Podem (perquè este s’autoexclou), necessita molta generositat i maduresa, menys personalismes i també explicar que, encara que el vot de Podem com s’ha vist a Aragó està en clar declivi, és suficient per acabar perdent la possibilitat d’arrancar algun escó als grans partits.
La falta d’entesa endèmica de l’esquerra, els seus personalismes, el pensar en el lloc que es va a la llista electoral i no en el Projecte comú, fan molt difícil el poder complir amb el paper que caldria davant un PSOE desgastat pel Govern i que necessita a la seva esquerra, una candidatura potent per intentar equilibrar la dreta i l’extrema dreta davant d’unes previsibles molt próximes eleccions. A Castilla- Lleó ja en campanya i les andaluses a la cantonada. és difícil que s’aconsegueixin acords electorals sobre tot per a aquesta última – seguint lo que es va fer a Extremadura el bon resultat aconseguit-.
El debat està obert i si els dirigents polítics d’aquestes organitzacions que es van presentar dissabte passat amb l’objectiu de confluir, si no són generoses fins i tot fent tot el possible per integrar a Podem i fer com deia Rufiàn, -un Grup parlamentari Confederal al Parlament ( ja es veurà després com funciona) però l’important és sumar escons, i de parar els moviments ultres que s’estan produint per tot el món i també al nostre país, amb tot el que comporta en possibles pèrdues de drets aconseguits, -en matèria d’Igualtat, de LGTBI, de privatitzacions que vindràn de la Sanitat i l’Educació, com es veu on governen a les autonomies, de Drets Socials i polítics davant un previsible autoritarisme, vigent ja a l’estil Trump , Orban , Milei, etc.
Cal que la vella Europa deu donar un pas per fer front a aquesta situació, donant exemple de ser el bressol de les llibertats i Espanya des que ens pugem al carro europeu després de la Dictadura, amb la nostra integració a la UE i sent un dels pocs governs progressites a Europa, sa de fer lo possible per tornar a parar a l’extrema dreta com el 23J.
La generositat política entre els partits d’esquerra, els objectius de un programa comú i una crida d’esperança com el «No passaran» de Maillo a l’acte de l’esquerra del dissapte, han de ser les consignes prioritàries de tots els progressistes.
JAUME BROTÓNS Vei d’Alcoi
