Alcoi no s’explica amb rellotges, sinó amb batecs. Abans que la pólvora de les dues del migdia esberlara el cel de la Plaça d’Espanya, l’ànima de la ciutat ja s’havia lliurat a la voluntat de dos petits guerrers. Ni el plom que amenaçava des de les altures ni la urpa invisible del fred que recorria el carrer de Sant Nicolau van poder amb la determinació d’una infantesa que, per unes hores, va ser la guardiana de segles de tradició.
En la mirada de Marc Ferrándiz Baudi, sergent del bàndol moro, no hi havia rastre de dubte. Mentre el vent intentava desordenar la seua marxa, ell responia amb un somriure que era, alhora, escut i bandera. Al seu darrere, les filaes de la mitja lluna avançaven com una marea de colors, seguint el compàs d’un mestre que no necessitava paraules per a manar, només la fermesa del seu pas sobre les llambordes humides.
Però la crònica d’aquest diumenge no s’escriu només amb mitges llunes. En un altre plec del temps, l’elegància es va fer carn en la figura d’Enzo Cañadas Llopis. El sergent cristià, cavaller de la creu, va dibuixar en l’aire un camí de dignitat. Amb cada moviment de la seua llança, Enzo no sols guiava una formació; invocava el respecte d’un poble que contemplava, bocabadat, com la puresa de la infantesa assumia la gravetat d’una història mil·lenària.
Tot havia començat amb la pau de l’encens a Sant Jordi, molt abans que el ferro de les lances i el brodat dels vestits es trobaren amb el públic. Però el moment del miracle va ser el de la veu dels heraldos al Partidor: aquell instant en què Alcoi va saber que, passara el que passara als núvols, la Festa ja havia guanyat la batalla. Els vint-i-vuit glorierets, xicotets gegants d’orgull, han estat avui el pont entre el record dels avis i el demà d’un poble que mai s’apaga.
Al final, quan el fum de la mascletà va ascendir com una oració de ferro i foc, el fred ja no importava. Els xiquets i xiquetes havien vençut. La memòria s’havia fet carrer, i el gris del matí s’havia convertit, gràcies a ells, en la llum daurada d’una victòria que Alcoi celebrarà, en silenci i amb orgull, fins que els trons tornen a cridar.
