El paper de l’escola pública al País Valencià és fonamental, ja que és on la majoria dels nostres xiquets, xiquetes i adolescents es formen per a tindre un futur digne en un context, uns dels pocs, on encara existeix la igualtat d’oportunitats. No obstant això, en moltes ocasions es dona per fet que els i les joves acudeixen als seus centres educatius i allí es crea la màgia de l’aprenentatge, però no. Allí, diàriament, treballen els docents en unes condicions molt desfavorables i ja no poden més.
La llàstima és que l’escola pública sol eixir al debat públic quan es forma una vaga indefinida, quan hi ha problemes a les aules o quan els alumnes de segon de batxillerat van a fer la EBAU. L’escola pública és un pilar fonamental de la nostra societat, un espai on molts joves troben l’oportunitat de formar-se i aspirar a tindre un futur digne que sense aquesta eina no hi podrien accedir. Per açò, s’ha de cuidar, s’ha de defensar i s’ha d’escoltar als professionals i a les seues peticions.
La Conselleria d’Educació no pareix tindre-ho clar. Així ho manifesta, per una banda, la carta de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats. Un escrit vergonyós ple de dades manipulades, amb un alt contingut de demagògia i contradiccions, on està el diàleg?. Per l’altra banda, la proposta per als serveis mínims ha sigut lamentable: Es parla d’actes imprescindibles, què significa exactament? Fins on arriba? Què es considera obligatori? Molta gent del món educatiu pensa que aquesta indefinició pot convertir els serveis mínims en una manera encoberta de buidar la vaga perquè els docents tenen cor i estimen els seus alumnes, als quals no deixaran abandonats en la recta final de curs quan es juguen el seu futur més immediat per accedir a la universitat mitjançant les proves de l’EBAU.
La vaga indefinida de l’11 de març comença. El professorat fa temps que diu que el sistema educatiu està arribant al límit. I no és un tema únicament econòmic: les aules estan completament massificades, impedint als docents fer una atenció correcta. A més, la majoria de centres públics no tenen les infraestructures necessàries per a donar resposta a l’alumnat. També és alarmant la falta de personal especialitzat i de reforç per atendre a la diversitat de l’alumnat. Les gestions burocràtiques dels docents-per cert, no retribuïdes – s’han de reduir amb l’objectiu que puguen dedicar més temps a l’ensenyança.
Parlem també de la situació realment alarmant, i que a nosaltres ens preocupa sobre manera des del canvi de govern, la situació de la nostra llengua en l’educació. S’ha de garantir l’ús del valencià com a llengua vehicular i d’aprenentatge, destinant recursos i formacions per a aconseguir la normalització. La nostra llengua que està, cada dia més, en perill d’extinció s’ha de fomentar des de l’educació pública dels més joves, que és la base de la població i el futur. Estudiar-la, és cuidar-la.
Òbviament, la retribució econòmica per a recuperar la pèrdua del 25% de poder adquisitiu perdut en els últims anys és fonamental, i s’ha de revisar anualment d’acord amb l’IPC.
Aquesta vaga no és únicament una qüestió de sous, és una qüestió de dignitat i de qualitat educativa. Si els docents pateixen i tenen dificultats per fer la seua feina, qui paga les conseqüències són els nostres fills i filles, en un període vital en la seua vida.
Una vaga no es convoca per gust. Els docents estan realment preocupats i la Conselleria no vol dialogar. La ciutadania ha d’entendre que defensar el professorat dels nostres col·legis i instituts, és defensar l’educació pública, laica i de qualitat per als nostres fills i filles.
L’educació pública és un espai on conviuen realitats socials diferents. Invertir en l’ensenyament públic és invertir en futur, en una societat de valors, més justa i més igualitària. Si debilitem l’escola pública, no només perden els docents, perdem la societat com a conjunt. Ja és hora d’escoltar a la comunitat educativa i atendre les seues carències, que, al cap i a la fi, són les nostres.
Joan Santamaria, membre de Guanyar Alcoi
