Antonio Scurati ha escrit una magnífica història novel·lada de l’ascens i la caiguda de Mussolini a Itàlia. Una vacuna literària, en cinc entregues, que ens adverteix contra el feixisme que torna a assetjar-nos. M’interessa especialment el primer volum, on descriu, per descomptat, la violència política i el discurs carregat d’odi. Però també les resistències, els silencis i les col·laboracions necessàries perquè aquell projecte acabara triomfant.
Coneixem bé el paper còmplice de l’Església, de la patronal i de bona part de les elits econòmiques. Però se’n parla menys, i l’autor napolità ho aborda amb gran precisió, d’un fenomen igualment decisiu: el rol dels polítics professionals. Homes, exclusivament en masculí, que havien convertit la política en una carrera, que depenien del càrrec per a viure i que, davant l’amenaça, van avantposar la supervivència personal a la defensa de la democràcia.
No faré simplificacions ni presentisme històric, però cada vegada la farsa s’assembla més a la tragèdia. El context no és el mateix, però les actituds d’alguns rimen. El Partit Peculiar ha comprat el fardo NAZIonal complet amb l’objectiu d’acumular presidències i alcaldies. I la socialdemocràcia sembla més preocupada per salvar els mobles electorals que per oposar polítiques transformadores a la propaganda de la dreta extrema.
I ací és on entren a escena els professionals de la política. Personatges plenament ocupats en mantenir el seu nivell de vida, passe el que passe i pesi i a qui pesi.
Us en presente a dos, que als darrers mesos han fet lligams. No abundaré en Carlos Mazón qui, en la seua ignomínia, va deixar el càrrec de president només després d’assegurar-se una eixida daurada: un salari base de 80.000 euros, una oficina amb dos assessors, un xòfer i un cotxe oficial. A més d’un plus de 8.000 euros per presidir una comissió a les Corts fantasma (perquè mai no es reuneix). Aquest sembla ser el justipreu per la seua gestió, aquella que va provocar 224 morts, o potser estiguen pagant amb l’erari públic el seu silenci. I tot gràcies a un pacte vergonyós amb Vox.
No pretenc fer cap paral·lelisme, però la resistència de Toni Francés a abandonar la poltrona és igualment sorprenent, després d’haver perdut la majoria al seu partit. Les darreres notícies sobre denúncies i expedients a funcionaris deixen entreveure una guerra soterrada entre departaments del mateix color polític. Una prova més de la descomposició d’un govern que, amb lleugeres modificacions, porta inalterable quinze anys al poder. Si l’alcalde d’Alcoi insisteix a presentar-se, estarà estenent una catifa de plata a la dreta de la mà del feixisme.
Sabem com va acabar aquella història, la que ens explicava Scurati. Mentre els escamots feixistes cremaven seus sindicals, agredien opositors i sembraven el terror als carrers, molts dirigents liberals i conservadors continuaven fent càlculs electorals. Pensaven que podrien controlar Mussolini, utilitzar-lo contra l’esquerra real i, quan arribara el moment, prescindir-ne. La història demostra fins a quin punt estaven equivocats.
Per això necessitem polítics amb principis, disposats a fer front a la barbàrie, a una banda i a l’altra de l’espectre polític. Abans que siga massa tard.
Diego L. Fdez. Vilaplana,
membre de Guanyar Alcoi
