El politòleg i poeta Mauro Colomina, a qui aprecie per un bon ventall de qüestions, ja va avançar fa uns dies qui és Diego Fernández, quins són els valors que aquesta persona té per encapçalar una candidatura popular i col·lectivista, valga la redundància d’intenció emfàtica. Lògicament jo subscric tots aquests valors, però vull centrar-me en un dels aspectes que millor defineixen al Diego compromès i rigorós i això em permetrà subratllar tres valors capitals d’un candidat polític. Estic referint-me a la involucració de Diego Fernández en la recuperació de la memòria dels castigats treballadors alcoians del final del segle XIX i més en concret els que van protagonitzar la Revolució del Petrolio el 1873. Em considere ‘espectador’ actiu qualificat per a parlar-ne perquè juntament amb ell i Rebeca Sanjuan vam crear el Col·lectiu Revolta 1873 per a pal·liar la inacció de les autoritats locals a pocs anys de l’efemèride i per a plantejar un projecte des de baix. Amb pocs mitjans i durant escassos dos anys, vam generar un curt documental, activitats diverses amb alumnat de secundària, unes jornades acadèmiques internacionals sobre insurreccions populars de base anarquista, un concert, samarretes, postals, visites guiades, xerrades arreu del País Valencià, etc. L’actor principal de tot això va ser Diego Fernández que ja molt abans estava fent la seua tesi doctoral sobre aquesta qüestió, una tesi que es defensa públicament al final de juny. En aquesta tasca d’estudi acadèmic un dels objectius ha sigut desmentir molts dels prejudicis i opinions deformades que encara hui estan assentades en l’imaginari dels alcoians i no alcoians. Per tant, tot el que després vam desenvolupar estava gestat des del rigor acadèmic. I es pot ser rigorós des de la militància? Per suposat, perquè justament els poders (judicial, polític, econòmic…) són els que van construir i perpetuar una visió esbiaixada que la militància d’esquerres ha de descobrir i aflorar. Sense el compromís de persones com Diego, ens empassaríem la versió més convenient per als privilegiats de la història, aquella interpretació dels fets que els fa més fàcil perpetuar-se. Per tant, primera qüestió: rigor; segona: militància. I la tercera? La tercera va en paral·lel a la militància: l’entusiasme que ens ha contagiat en tot el camí des d’aquells moments de COVID19 fins al 2023 per a construir tota aquesta quantitat de productes informatius i performatius que milloren la comprensió de la ciutadania del seu passat i la situen a prop del compromís amb el seu present i futur. Diego ha anat on siga que l’han cridat a contar per què es va produir la insurrecció, què va passar aquells dies de juliol de 1873 i quines van ser les conseqüències; i jo que l’he vist les primeres i les últimes intervencions us puc dir que la passió encara està viva. I no només això, sinó que sempre aporta novetats i prismes diferents: l’hauré escoltat més de deu vegades i sempre aprenc alguna cosa nova. Menció especial mereixen les visites guiades pels escenaris de la revolta, pel centre d’Alcoi, perquè és una ruteta que fa molt de goig i ell l’ha repetida per a tot tipus de públic: estudiants, assistents a les nostres jornades, militants d’organitzacions, curiosos en general… Sempre amb la mateixa emoció responsable, un assossec esguitat de puntes emfàtiques que fixen el discurs en la ment d’un públic que mai decau. Rigor, militància, entusiasme… Tres valors essencials per a un candidat i si ja els tenim tots en un, per què buscar-ne més?
Lluís Català Oltra
(professor titular de Sociologia de la Universitat d’Alacant)
