La plaça d’Espanya s’ha convertit en l’escenari on el batec d’un altre temps ha tornat a brollar amb força per a obrir els dies grans de la Fira Modernista d’Alcoi 2026. Els compassos de la història han pres cos a través d’un pregó poètic i vibrant concebut per l’escriptor Ximo Llorens, en què dues ànimes indissolublement unides al destí de la ciutat han retrobat la seua veu: el compositor Gonzalo Barrachina Sellés i el polític José Canalejas. Interpretats per Rubén Mira i Juan Javier Gisbert, tots dos personatges han evocat el fulgor d’un poble que somiava en gran a principis del segle XX, embolcallats pel vol de les teles del Ballet de Virgínia Bolufer i la cadència tel·lúrica del Grup de Danses Carrascal, preludi harmoniós d’una multitudinària Cercavila Modernista Popular que ha omplit els carrers de melodies i vestidures d’ahir.
L’homenatge central d’aquesta edició s’endinsa en la sensibilitat i el periple vital de Gonzalo Barrachina, un creador refinat que va saber condensar en el pentagrama el perfum, l’elegància i l’esperit d’una terra. Format a les aules de l’Escola Nacional de Música de Madrid a partir de 1887, el mestre va compaginar el treball feixuc amb un estudi disciplinat que el va convertir en un dels oboïstes més admirats del seu temps, fet que li va obrir les portes de l’Orquestra del Teatro Real i de la prestigiosa Orquestra de la Societat de Concerts de Madrid sota la batuta de Tomás Bretón. El seu talent no va tardar a florir també en el terreny de la composició, assolint ja en 1897 el premi de la societat El Centro Madrileño amb una obra de joventut, preludi d’un domini orquestral prodigiós que bevia del nacionalisme musical espanyol, el lirisme postromàntic francés i les ressonàncies hispanoàrabs, al costat de figures com Albéniz, Chapí, Tárrega o Falla.+
Tot i el seu reconeixement a la cort, el desengany davant el declivi comercial dels escenaris madrilenys el va espentar a tornar al seu bressol per a entregar-se en cos i ànima a la vida musical alcoiana. Ací, braç a braç amb el pintor Fernando Cabrera Cantó i envoltat d’intel·lectuals com Julio Laporta Hellín o Rafael Valor, va fundar la històrica Societat de Concerts, que debutava al Teatre Calderón el 26 de març de 1905 amb un repertori immens de mestres universals com Wagner, Bach, Grieg o Saint-Saëns. El seu llegat sonor es va desplegar generós en el pasdoble immortal Ecos de Levante, en pàgines simfòniques com la Suite Ecos levantinos o el poema La Venta de los Gatos, en sarsueles de complicitat local com Los viejos compadres al costat de Gonzalo Cantó, i en solemnes peces de música sacra.
Tanmateix, el destí li reservava la immortalitat en les notes d’una joia d’aire oriental: la marxa mora Cor del seguici del gran visir, inclosa en la sarsuela La Bella Zaida. Aquell mantell melòdic, estrenat per la Filà Marrakesch en 1910, va commoure de tal manera les entranyes populars que el poble el va fer seu per sempre sota el nom d’El Sig, convertint-lo en l’Himne de Festes en 1917 —impulsat per la devoció del trombonista José Gisbert «Campana», qui va copiar mig miler de particel·les perquè sonara a l’Entrada de Moros— i, finalment, en Himne d’Alcoi en 1965. Una melodia que hui, des del balcó de la memòria, ha tornat a fondre el mestre Barrachina amb la ciutat que mai l’ha oblidat.
