Hi ha gent que està cansada. I té motius.
Cansada de treballar i no arribar a final de mes. De buscar un lloguer i descobrir que viure pel seu compte s’ha convertit en un luxe. D’omplir la cistella de la compra i haver de deixar alguna cosa. D’esperar una cita mèdica. De fer comptes, ajornar plans i preguntar-se quan arribarà el moment de viure amb una mica més de tranquil·litat.
Hi ha joves que no saben quan podran independitzar-se. Famílies que fan malabars per arribar a tot. Persones majors que, després de treballar tota una vida, continuen preocupant-se pel futur dels seus fills. I gent farta de les baralles, de les promeses incomplides i d’una política que moltes vegades sembla més preocupada per ella mateixa que pels problemes de la ciutadania.
I el pitjor que podríem fer és retreure’ls-ho.
Perquè, quan algú sent que la política no l’escolta, no necessita que li expliquem per què hauria d’estar agraït. Necessita que l’escoltem de veritat.
Si la gent sent que la seua vida no millora, tenim l’obligació de preguntar-nos què estem fent malament.
També els qui defensem un projecte progressista.
Ho dic perquè crec en la política com a eina per a transformar la societat, però precisament per això no crec que hàgem de conformar-nos amb el que hem aconseguit ni justificar tot el que fem. Governar és difícil. Cal negociar, prendre decisions, gestionar recursos i afrontar situacions que no sempre permeten triar entre una bona opció i una altra de millor. Es cometen errors. Hi ha mesures que no arriben a qui haurien d’arribar, problemes que s’enquisten i expectatives que no es compleixen.
I hi ha persones que van confiar en un govern progressista i que hui estan decebudes.
Hem de ser capaços de mirar-les als ulls i reconéixer-ho. Sense excuses. Sense posar-nos a la defensiva. Sense convertir cada crítica en un atac al qual hàgem de respondre.
Podem tindre motius per a defensar el que hem aconseguit i, al mateix temps, reconéixer que queda moltíssim per fer. Una cosa no invalida l’altra.
L’esquerra ha d’escoltar més i explicar-se millor, però, sobretot, ha d’aconseguir que les polítiques es noten en la vida quotidiana. Perquè la confiança no és una propietat dels partits. És una cosa que la gent dona i que els partits tenen la responsabilitat de meréixer.
Però què passa quan la decepció ens porta a pensar que és igual qui governe? Que correm el risc d’oblidar una cosa fonamental: no és igual.
Les pròximes eleccions generals no enfrontaran un govern perfecte amb una alternativa perfecta. Eixa elecció no existeix. Tenim dret a exigir responsabilitats, assenyalar errors i reclamar solucions. Però també hem d’entendre que els projectes polítics tenen prioritats diferents i que les seues decisions afecten, d’una manera molt concreta, les nostres vides.
No és igual què es fa amb l’habitatge, quina prioritat tenen la sanitat i l’educació públiques o com es protegeix les persones que tenen més dificultats. No parlem de conceptes abstractes, sinó de poder pagar un lloguer, rebre atenció mèdica a temps o tindre oportunitats independentment de la família en què hages nascut.
Perquè una societat decent no és aquella en què ningú té problemes. És aquella que no abandona les persones quan en tenen.
I potser hauríem de recordar una cosa més: quasi tots, en algun moment de la nostra vida, hem necessitat que algú ens tirara una mà. Una oportunitat, un consell, una ajuda inesperada o, simplement, la tranquil·litat de saber que no havíem de poder amb tot nosaltres a soles.
No hauríem de construir un país que oblide una veritat tan senzilla.
Perquè els drets de què gaudim hui tampoc van aparéixer per casualitat. Darrere de cada avanç hi va haver persones que van reivindicar, es van organitzar i van entendre que allò que els passava a elles també els passava a moltes altres.
Aquesta és una de les idees que més m’importen: els avanços col·lectius comencen quan deixem de creure que els nostres problemes són únicament nostres.
I és ací on entra la força de la gent.
No la força d’unes sigles ni la d’un líder. La de les persones que matinen, treballen, cuiden, ensenyen, emprenen i trauen avant les seues famílies. La de les que ajuden els veïns i continuen intentant millorar les coses, fins i tot quan tenen motius per a estar cansades.
Aquesta força no pertany a cap partit. Però la política té la responsabilitat d’escoltar-la i convertir les seues necessitats en decisions.
Per això, els qui defensem un projecte progressista no podem limitar-nos a advertir del que pot fer la dreta. Hem de demostrar que sabem governar, corregir els nostres errors i estar a l’altura de les persones que van confiar en nosaltres. I hem de fer-ho sense paternalismes, sense donar per fet que la gent continuarà donant-nos suport i sense oblidar que els principis només tenen sentit si es tradueixen en millores reals.
Podem estar decebuts amb un govern sense renunciar a la sanitat pública, a la igualtat o a la protecció de les persones que més ho necessiten. Podem exigir molt més a l’esquerra sense deixar de creure que ningú hauria de quedar-se arrere.
No hem de triar entre l’autocrítica i els principis. Necessitem les dues coses.
Però, què ens juguem? Dretes o drets.
Sé que plantejar-ho com una disjuntiva pot semblar massa senzill davant d’una realitat complexa. No es tracta de dir que hi ha persones bones a un costat i roïnes a l’altre, ni de qüestionar qui vota diferent. Es tracta de recordar que les decisions polítiques responen a prioritats i que aquestes prioritats tenen conseqüències.
Això és el que ens juguem en les pròximes eleccions generals. No sols qui arriba al govern, sinó quin país volem construir. Si volem que els drets siguen una garantia compartida o que les oportunitats depenguen cada vegada més de les possibilitats econòmiques de cada persona. Si volem una societat que protegisca i acompanye o una en què cadascú haja d’apanyar-se com puga.
Aquesta és la societat que vull defensar. Una societat que reconeix els seus errors, però no abandona els seus principis; que entén que la llibertat també necessita oportunitats i que ningú hauria de quedar-se arrere per circumstàncies que no ha triat.
No espere que un govern ho resolga tot. Espere que escolte, rectifique quan s’equivoca i treballe perquè viure amb dignitat no siga un privilegi. I crec que l’esquerra té una responsabilitat especial en aquesta tasca, precisament perquè és el que diu defensar.
Per això, quan arribe el moment de votar, pensem en allò que volem canviar, però també en allò que volem protegir. Exigim més als qui ens representen. No donem cap dret per garantit.
La força de la gent no està a no equivocar-se mai. Està a ser capaços de reconéixer els errors, alçar-nos i continuar construint junts una societat millor.
Perquè, al final, no es tracta de posar les sigles per damunt de les persones. Es tracta de posar les persones per damunt de les sigles.
I això és el que ens juguem.
La força de la gent.
