Alcoi compta amb una hemeroteca molt rica, a l’abast de tothom a bivia.info, farcida de gestes i grans obres públiques, però també de pífies i desficacis, alguns de ben divertits. Entre aquests, destaquen especialment les ocurrències dels polítics que, al llarg del temps, han anat conformant tota una antologia del disbarat.
Les més joves no s’ho creuran, però no fa tant que una insigne regidora volia il·luminar el Barranc del Cint, només a les nits, va aclarir. També volia canalitzar l’aigua del Barxell fins al Salt perquè no deixara de xorrar la cascada. Les regidories de Turisme, sens dubte, estan entre les més perilloses… i moltes han posat els ulls en la Font Roja. Sembla ciència-ficció, però, a mitjan anys seixanta, un alcalde va proposar instal·lar una pista de gel artificial al santuari, tot envoltat d’un complex turístic internacional. La instal·lació esportiva prompte va quedar descartada, però el complex hoteler es va transformar, primer, en un Parador Nacional i, després, en un hotel de luxe, fins a desaparèixer, afortunadament, per sempre.
Per cert, el problema de l’aparcament no és nou. De fet, ja angoixava les autoritats municipals franquistes, que van arribar a projectar pàrquings soterrats a la Glorieta i al Barranquet de Soler, això sí, aquest últim coronat amb un barret en forma de jardí. Com veieu, la Rosaleda té antecedents. Fins i tot van plantejar una estació d’autobusos, igualment subterrània, a la plaça d’Espanya, que probablement va inspirar Calatrava i la seua Llotja.
Ens ho va explicar el periodista Mario Candela en un magnífic reportatge publicat ara fa quinze anys, en què recordava el pont aeri d’helicòpters amb què una associació empresarial volia connectar Alcoi i Alacant. Perquè les comunicacions, especialment cap al sud, sempre han sigut un maldecap. De fet, des de la Diputació, aquell alcalde de Benidorm que viatjava en vespa a Madrid per reunir-se amb Franco va proposar foradar la Carrasqueta. Es tractava d’un túnel amb un peatge de dotze pessetes per vehicle, que pensava amortitzar en un quart de segle. Josep Sanus va rescatar el projecte de la mà de Rafael Blasco, conseller famós per haver estat condemnat per corrupció tant quan governava amb el PSOE com quan ho feia amb el PP. Probablement, l’actual autovia es va endarrerir per l’obsessió d’alguns per perforar la serra.
Però, de totes, la distòpia que més m’agrada és la de l’embassament als Canalons. Poca broma. El projecte va arribar a comptar amb l’informe favorable i el vistiplau de l’Institut Geològic i Miner i pretenia inundar el Racó de Sant Bonaventura per pal·liar la pertinaz sequía.
Prompte, no ho dubteu, l’ocurrència de formigonar la Canal per instal·lar-hi un polígon industrial al bell mig de l’aqüífer del Molinar ocuparà un lloc destacat en aquest vademècum del desficaci. Però, ara per ara, ens fa feredat pensar que la dreta puga guanyar les eleccions i repetir la jugada de Serelles i la Rosaleda, on els informes negatius no van impedir que els projectes tiraren avant.
Diego L. Fdez. Vilaplana
Guanyar Alcoi
